Feina dies que volia fer un comentari sobre aquest tema al blog però no trobava el moment. Ara, acabo de rebre un correu de FGC donant-me explicacions sobre els motius pels quals redueixen el servei. M’he indignat tant que els hi he respòs ràpidament.  Potser hauria pogut reflexionar-hi més i redactar un text més acurat, però així és com m’ah sortit. Aquí teniu el què els hi he enviat:

Benvolguts senyors dels FGC.

Em satisfà que m’hagin enviat aquest correu amb les explicacions pertinents.

Dit això, els volia comentar un seguit de coses. En primer lloc les seves motivacions les conec sobradament i ni em convencen ni em sembla que s’hagin fet des del coneixement de la realitat de la situació de les zones de muntanya.

Deixar un tren en direcció Lleida – La Pobla (arribada a l’entorn de les 11 del matí) i un de tornada amb sortida de La Pobla cap a primera hora de la tarda), és, simplement fer tots els possibles per convertir el tren en una absoluta inutilitat. Ara sí que no l’agafarà ningú!!!! i tindran l’excusa perfecte per tancar-lo definitivament.

Vostès potser no hi pensen, però quan a algú que té molt se li pren la meitat, pot continuar vivint. En canvi quan un que té poc li treuen la meitat, simplement desapareix, i en aquest cas no s’ha pres la meitat sinó dues terceres parts.

Vostès no poden gestionar i tractar aquesta línia com fan en altres zones més poblades, vostès tenen una sensibilitat nul·la envers els que vivim a muntanya.

Li posaré un exemple: els nois i noies adolescents de la comarca, baixaven amb el tren a Lleida els dies de festa i tornaven amb el tren de la nit. Podien gaudir durant un dia de la ciutat i d’aquelles coses que no troben en els nostres pobles. Em pot dir com ho faran ara?

Clar que això a vostès els importa molt poc, com que no són els seus fills, de fet a vostès només els hi interessa que els cap de setmana estiguin netes les carreteres i que els hotels els atenguin correctament per poder respirar allò que a ciutat no tenen. La resta dels dies  ni tan sols pensen en nosaltres.

Em pot dir quina rendibilitat tenen les tres darreres parades de les línies de metro de Barcelona? Potser que també les tanquin perquè segur que són deficitàries, no?

On està la consciència bàsica en el respecte pel medi ambient per la qual cal eliminar cotxes, autobusos i camions i apostar per transports més nets?

Si vol puc continuar amb més greuges, com per exemple, perquè costa més un bitllet de Barcelona a Tremp amb  la línia d’autobusos que de Barcelona a Madrid?

Perquè no estableixen d’una vegada un preu per kilòmetre i per tothom igual, vagi de ciutat a ciutat o de ciutat a poble del Pirineu?

Per acabar només els hi diré que certament la línia de tren Lleida-La Pobla és deficitària. Potser s’haurien de plantejar si no és per la seva mala gestió. Crec que a França, Itàlia i Suïssa funcionen molts trens que van a zones de muntanya. No sé si són deficitaris però ni els tanquen ni els condemnen a l’agonia… saben com fer-los funcionar i entenen que es tracta d’un servei bàsic.

Fa uns quants anys, un govern que molts s’han encarregat de desacreditar, va apostar per aquesta línia de tren, per fí algú feia front a un tema que portava anys sense solucionar-se. Ara molts s’hauran de plantejar perquè confien el seu vot a qui el confien. Els mateixos que no van aconseguir fer-se amb el control de la línia de tren i no van saber pactar amb l’estat.  Però no es preocupin, perquè som tant pocs que no farem perillar la seva pírrica victòria.

Cordialment.

Marta

 

Tot i que amb molt de retard, volia deixar constància d’una de les millors campanyes que he fet mai.

Ha estat fantàstica, tant per la feina feta  com per l’equip (dono les gràcies a tots els participants d’aquest any).

Com a resultats més destacats, diré que hem acabat l’església, la cisterna i el fons de cabana del costat de la torre. Hem trobat prou carbons com per poder datar el nivell fundacional de l’església amb i la fase final d’utilització de la cisterna.

Pel material ceràmic, creiem que la fundacuió de l’església correspon a finals del segle V i inicis del VI. Una veritable troballa que tindrà la seva importància una vegada en fem el seu estudi integral.

Bé, res més, Ja anirem informant.

Com cada any, i malgrat els problemes econòmics de sempre, agreujats per la crisi, aquest any tornem a excavar a Els Altimiris.

La campanya començarà el dilluns 19 de setembre, i ens hi estarem un parell de setmanes.

Com a objectius principals ens proposem acabar definitivament l’interior de l’església i la cisterna propera a la mateixa. Així mateix continuarem treballant a la zona de la necròpolis.

Si voleu visitar-nos, us proposem que vingueu el dissabte dia 24. Només treballarem pel matí, fins a les 14h. Per arribar-hi cal caminar una hora de pujada (desnivell d’uns 350 mts., aprox.) i després s’ha de baixar, cosa que també té la seva duresa. Per això us aconsellem venir-hi d’hora. Nosaltres comencem a caminar des del parquing de Montrebei a les 8’30h.

Animeu-vos!!! el lloc s’ho val.

Acabo de llegir “El libro de Julieta”, de Cristina Sánchez-Andrade, mare d’una nena amb síndrome de Down en el que explica sentiments, situacions, sensacions i converses sobre la seva filla. A estones m’hi he sentit indentificada i en més d’una ocasió m’ha fet somriure. El recomano per a totes les mares amb fills amb síndrome de Down i per a totes aquelles/tots aquells que vulgueu entendre alguna cosa més sobre aquest tema i sobre com tractar-lo amb els vostres coneguts o parents.

¡Que se pare el tren que yo me bajo!

¡Estos quieren que volvamos a la época medieval, o a vivir en las cavernas!

Así  eran considerados, hace unos años,  aquellos que advertían de la necesidad de dejar el coche y utilizar el transporte público, que luchaban por defender una parcela de mundo de color verde en lugar del gris asfalto, los mismos que denunciaban la cada vez mayor escasez de agua, la contaminación irreversible de nuestros acuíferos, el aire irrespirable de nuestras ciudades que nos convierte en “contaminados pasivos”, aquellos que creían en la necesidad de investigar a fondo el potencial de las energías renovables, de comer productos naturales, de bajar el ritmo (slow food, slow city)… y un montón de cosas más.

De hecho, ya se encargaron los creadores de opinión de desprestigiar a los que opinaban de esta manera: “ilusos soñadores que no saben cómo funciona el mundo, que se creen que podemos crecer y avanzar sin esos inconvenientes, antisistemas  que no respeta ni la propiedad privada, ni la ley, ni el orden”. En definitiva personas de poco fiar.

Los mismos creadores de opinión que ahora se preocupan por el precio del petróleo y las repercusiones que tendrá en la maltrecha economía mundial, debaten cada día intentando comprender lo que está pasando.  Hablan y hablan de crisis; crisis inmobiliaria, financiera, productiva, de los mercados, de valores, política. Hace unos pocos días, por fin, les oí hablar de crisis sistémica. Claro está, aquellos, los ilusos soñadores antisistema, ya lo intuían aunque no todos acertaban en la conceptualización adecuada.

Y ahora está pasando lo que en otras crisis sistémicas, los que controlan el poder, o creen controlarlo, actúan y  se esfuerzan en mantener su condición, apretando las clavijas del único modelo que son capaces de concebir. Los que no controlamos nada procuramos ir tirando con la esperanza que todo esto pase y nos afecte lo menos posible.

Alguien preguntaba el otro día en una de tantas tertulias mediáticas de tertulianos supuestamente bien informados:

-          Con la que está cayendo ¿Cómo es que la gente no sale a la calle?

Pues probablemente porque aún nos queda la suficiente sensatez, o por el miedo a perder más de lo que prevemos. Porque sabemos que sería el caos, porque somos los más débiles y los primeros que vamos a ser víctimas, si todo se va al garete.

Si alguien piensa que soy catastrofista y pesimista, se equivoca. Estoy convencida de las posibilidades que tenemos de salirnos de esta. Aunque deben cambiar muchas cosas y nadie tiene la solución.  Ahora más que nunca, hace falta una buena dosis de optimismo e imaginación, un retorno a las cosas básicas, una reflexión conjunta, real, sin intermediarios. Debemos recuperar la iniciativa personal y colectiva, explorar caminos que quizás un día dejamos atrás, parar el tren, bajar la marcha, dejar de crecer y avanzar hacia la nada para quedarnos donde estamos, mirando a nuestro alrededor en busca de lo mucho de bueno que tenemos a nuestro alcance.

Tenemos que dejar de seguir su línea para iniciar una de nueva.

La Indiana té un magnífic blog!!!
L’entenem com una eina educativa. De tant en tant ens assentem davant de l’ordinador, i parlem de les coses que ha fet i que li agradaria compartir. Intentem transcriure el que ens diu i posar-ho al blog. Poc a poc esperem que vagi aprenent a gestionar-lo ella sola.
Aquí teniu l’adreça:

http://indianasola.blogspot.com/

Esperem que us agradi.
A reveure

Bé, doncs aquí tenim una acció més que no ens afavoreix del nou govern.
http://www.donesenxarxa.cat/El-nou-govern-abandona-dos-reptes?lang=es

Ja vaig comentar la manca de paritat en el Govern de la Generalitat, però això és força més preocupant. Em temo que els “estalvis” vindran sempre pel mateix costat i els més perjudicats seran els més dèbis. No m’agrada… però estic convençuda que aquí no s’acabarà. Haurem de veure com “s’estalvia” a l’escola pública, en recerca en Humanitats, en ajuts socials… però està clar que els mitjans ens faran creure el què vulguin. Cal estar atent i espero que no passi com sempre, que quan hi ha governs de dretes es calla mentre que quan governen les esquerres es critica tot i més.

Potser no serveix de res però, no sé, m’esperava més representació institucional a l’enterrament del Dr. Manuel Riu. Sembla que costa reconèixer la importància de la seva obra, potser és que mai no va ser un personatge mediàtic, o simplement no som capaços de valorar la nostra Història.

Per a aquells que vulgueu repassar l’obra del Dr. Riu, aquí teniu un enllaç amb l’article que els Drs. Claramunt i Riera van realitzar en el volum 20-21 de la revista Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, Homenage al Dr. Riu. En aquest article es recull tota la bibliografia del Dr. Riu fins aquell moment. Més de 700 títols!!!
http://www.raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/188775/254574

Van ser dos els volumns que es van dedicar a la figura del Dr. Riu d’aquesta revista, el 20-21 i el 22. Poc abans, l’any 1996, a Berga es va realitzar un congrés  d’Arqueologia Medieval, també en el seu homenatge, disortadament les actes no han vist mai la llum. Potser seria hora que els responsables de la seva publicació fessin un esforç i les publiquessin.

Fa una estona m’han comunicat la mort del Dr. Manuel Riu, el que va ser el meu mestre, director de la meva tesi doctoral i inspirador de bona part de la meva tasca com a investigadora en Història Medieval. Això si parlo de mi, exclusivament, però sou molts més els que podríeu dir el mateix.
Ara mateix em venen al cap un munt de coses per explicar sobre el què ha significat el Dr. Riu, però em quedaré amb dues coses: el reconeixement unànim de la seva persona com a pare de l’Arqueologia Medieval al nostre país i el mestre de mestres per una bona colla de medievalistes.
En aquests moments no em sento amb ganes de dir massa més… hauré de deixar passar uns dies per poder expressar els meus sentiments.
Que descansi en pau.

Página siguiente »

Seguir

Get every new post delivered to your Inbox.